ASBESTOSI

CAUSES

La asbestosi és una malaltia pulmonar causada per la inhalació de fibres d'asbest (també conegut com a amiant).

La inhalació de fibres d'asbest pot produir formació de teixit cicatricial (fibrosi) a l'interior del pulmó. El teixit pulmonar cicatritzat no s'expandeix ni es contrau en forma normal i tampoc pot fer l'intercanvi gasós.

La severitat de la malaltia depèn de quant temps la persona va estar exposada a l'asbest i de la quantitat inhalada. Sovint, els símptomes i la fibrosi pulmonar no es presenten i no es noten durant un període de 20 anys o més després de l'exposició a l'asbest.

Gent que treballa en indústries que fabriquen o usen productes d'asbest o que treballen en la mineria d'asbest pot estar exposada a alts nivells d'asbest. Gent que viu a prop d'aquestes indústries també pot estar exposada a alts nivells d'asbest en l'aire.

Les fibres d'asbest poden alliberar a l'aire en pertorbar materials que contenen asbest durant l'ús del producte, demolicions, manteniment, reparació i renovació d'edificis o habitatges. En general, l'exposició pot passar només quan el material que conté asbest és pertorbat de manera que allibera partícules o fibres a l'aire.

L'aigua potable pot contenir asbest de fonts naturals o de canonades de ciment que contenen asbest.

Les malalties relacionades amb lásbest inclouen:

plaques pleurals (calcificació), mesotelioma maligne i vessament pleural. Els mesoteliomes poden desenvolupar de 20 a 40 anys després de l'exposició. Avui en dia, és menys probable que els treballadors desenvolupen aquesta malaltia relacionada amb l'asbest a causa de les regulacions governamentals.

El consum de cigarret incrementa el risc de desenvolupar la malaltia.

ELS CONTAMINANTS ATMOSFÈRICS I LA SALUT

Els contaminants atmosfèrics i la salut: les partícules en suspensió 

 Què són?

En respirar inhalem amb l’aire els gasos, vapors i partícules que hi són. La composició de les partícules en suspensió pot ser una barreja molt variada. Per això es classifiquen segons la seua mida i segons com es comporten en respirar, més que no pas segons el que contenen. Així hi ha les partícules de diàmetre aerodinàmic igual o inferior a 10 µm  que solen anar més enllà de la gola. Les que tenen un diàmetre igual o inferior a 2,5 µm  poden arribar fins als pulmons.

 Finalment hi ha les partícules ultrafines, amb un diàmetre igual o inferior a 0,1 µm, que poden arribar a passar de l’alvèol pulmonar a la sang.

 D’on procedeixen?

En zones urbanes la font principal és el trànsit. Es generen sobretot per la combustió als motors, però també pel fregament de les rodes amb el paviment. Els fums dels motors diesel estan formats en gran part de partícules fines i ultrafines d’hidrocarburs, que són degudes a una combustió incompleta. Per això l’ús creixent de diesel preocupa des del punt de vista ambiental. També hi ha partícules d’origen natural (aerosols marins, erosió, intrusió de pols africà) o per altres activitats humanes (obres públiques i construcció, mineria, fabricació de ceràmiques o ciment...).

 La suspensió i resuspensió de les partícules és més marcada en episodis de sequera. Això fa que hi hagi nivells més elevats de partícules en anys amb pocs dies de pluja.

Per què ens preocupen?

Les partícules en suspensió presents a l’aire causen efectes negatius sobre la salut. Això s’ha demostrat tant per les partícules fines com per les grolleres. Afecten especialment l’aparell respiratori i el sistema cardiovascular. S’ha demostrat que l’exposició a llarg termini de partícules en concentracions relativament baixes, habituals al medi urbà, pot afectar als pulmons tant de nens com d’adults. Estadísticament l’exposició a aquestes concentracions s’ha associat a una disminució d’uns mesos en l’esperança de vida de la població.

 Les partícules més fines són més perilloses. Altres característiques físiques, químiques i biològiques poden influir en l’aparició d’efectes negatius per a la salut. Hi ha col·lectius més propensos a tenir problemes de salut a causa de les partícules presents a l’aire, especialment la gent gran, nens, persones amb malalties cardíaques i pulmonars, i els asmàtics.

NOTÍCIES: EXERCICI I ESPORT

Fer exercici redueix el risc de mort per MPOC

Els pacients de MPOC que realitzen exercici moderat regularment poden reduir les seues probabilitats de reingrés hospitalari després d'una exacerbació dels símptomes, així com el seu risc de morir després de l'hospitalització.

Fer exercici físic regularment de forma moderada pot disminuir el risc de mortalitat després d'un ingrés hospitalari per una exacerbació dels símptomes de la MPOC, segons revela un estudi publicat a ERJ Open Research, en què s'han analitzat dades de 2.370 pacients, que havien tingut un ingrés hospitalari l'any anterior al Centre Kaiser Permanent de Califòrnia del Sud.

Els episodis d'exacerbació de la simptomatologia en pacients amb MPOC solen requerir hospitalització, i augmenten les probabilitats de reingrés i les taxes de mortalitat. No obstant això, segons van observar els autors de l'estudi, els pacients que realitzaven exercici amb regularitat presentaven un 47% menys risc en comparació amb els sedentaris, i fins i tot els que eren actius físicament però no realitzaven prou exercici també tenien un 28% menys risc que els que no s'exercitaven en absolut.

D'acord amb els resultats del treball, els investigadors van arribar a la conclusió que supervisar el nivell d'activitat física dels pacients d'MPOC pot ajudar els metges a identificar, supervisar i tractar els malalts amb un major risc de morir després d'un ingrés hospitalari.

Com ha explicat la Dra. Marilyn Moy, de l'Escola de Medicina de Harvard, i directora de la investigació, les seues troballes suggereixen que és important avaluar l'activitat física per determinar el risc dels pacients sedentaris. L'experta ha afegit que mantenir físicament actiu és beneficiós per als afectats per MPOC perquè contribueix a disminuir el risc de morir després d'un ingrés hospitalari per exacerbació aguda de la malaltia.

CONSEQÜÈNCIES DEL CONSUM PROLONGAT DE TABAC

CONSEQÜÈNCIES DEL CONSUM PROLONGAT 

Aparell respiratori

 El fum del tabac produeix una acció irritant sobre les vies respiratòries; aquesta irritació origina una major producció de moc i una dificultat per a eliminar-lo, a causa de l’alteració dels cilis, que realitzen aquesta labor de neteja. Açò origina el símptoma més freqüent del fumador: la tos, acompanyada d’expulsió de moc que apareix especialment als matins en alçar-se.

 La irritació contínua dóna lloc a la inflamació dels bronquis i apareix l’anomenada bronquitis crònica. És important recordar que el 95% dels bronquítics són fumadors.

 La secreció obstrueix les vies aèries, i dificulta el pas de l’aire, especialment en la respiració. Açò dóna lloc a una obstrucció crònica del pulmó amb ruptura dels alvèols pulmonars i retenció de l’aire al pulmó (emfisema).

 L’obstrucció bronquial i l’augment de mucositat produeix una disminució de la capacitat pulmonar del fumador. Per això els fumadors es cansen més i disminueix la seua resistència amb relació a l’exercici físic, la qual cosa dificulta la pràctica de l’esport o d’altres activitats com pujar una escala, per exemple. Aquestos efectes ja es manifesten precoçment poc després d’iniciar-se en l’hàbit.

 És indubtable, d’altra banda, la relació de causa-efecte entre el tabac i el càncer de pulmó. Hi ha una forta correlació entre el risc de patir càncer de pulmó i la quantitat de cigarrets fumats, precocitat d’iniciació en l’hàbit, nombre d’aspiracions que es donen en cada cigarret i el costum de mantindre el cigarret en la boca entre una aspiració i una altra.

 Els fumadors de pipa i puro tenen un menor risc, però major que el dels no fumadors i, quan inhalen el fum, el risc s’assembla molt al d’aquells que fumen cigarrets.

 Quan s’abandona el tabac, disminueix el risc de càncer de pulmó en comparació amb els que continuen fumant, de manera que als 10-15 anys quasi és semblant al dels no fumadors.

Aparell circulatori

El tabac és un factor de risc importantíssim de les malalties cardiovasculars (principal causa de mort als països desenvolupats), juntament amb l’augment de colesterol en sang, la hipertensió, l’obesitat i la vida sedentària.

 Els efectes del tabac augmenten l’aparició d’arteriosclerosi i aquesta lesió afavorirà el desenvolupament de trastorns vasculars i cerebrals (hemorràgia, trombosi, infart cerebral) i cardíaques (cardiopatia isquèmica o infart de miocardi).

 A més també afecta els membres inferiors i pot aparéixer la malaltia vascular perifèrica. En tots els casos de malalties cardiovasculars relacionades amb el tabac s’ha comprovat una regressió del risc de la morbimortalitat, quan s’abandona l’hàbit.

Tumors i càncer

A més dels assenyalats en l’aparell respiratori, determinats carcinògens del fum del tabac que passen a la sang indueixen càncers en altres òrgans distints del pulmó. Així per exemple, la B-naftilamina indueix càncer de bufeta i de renyó, les nitrosamines estan relacionades amb el càncer de pàncrees.

Tabac i gestació

Nombrosos estudis han posat de manifest que el tabaquisme matern afecta de forma important el creixement fetal, que s’expressa especialment per una reducció del pes del nounat. Els fills de mares fumadores pesen, generalment, 200 grams menys que els fills de mares no fumadores.

 El tabaquisme matern origina també un increment de les taxes d’avortament espontani, de complicacions durant l’embaràs i el part (especialment complicacions placentàries) i de naixements prematurs cronològics. Si una dona deixa de fumar en quedar embarassada, el risc de tindre un/a xiquet/a de baix pes és paregut al de les mares no fumadores.

 El/la xiquet/a que creix en un ambient on un o ambdós pares són fumadors, està exposat a un major risc de patir malalties respiratòries.

 Altres conseqüències del tabac

A continuació es presenten altres efectes del tabac sobre la salut, sense fer-ne una llista exhaustiva:

 • Augmenta el risc de patir úlceres digestives.

 • Afavoreix l’aparició de faringitis i laringitis cròniques, afonia i alteracions de l’olfacte.

 • Alteracions en el color de la llengua i les dents, que s’enfosqueixen, i també alteracions de les    papil·les gustatives.

 • Pot produir conjuntivitis en ambients tancats.

 • El tabac també ha sigut implicat en els accidents de trànsit (alteració de la visibilitat, dels reflexos i distraccions) i en la gènesi de qualsevol tipus d’incendis.

  PER QUÈ ES FUMA? La majoria de les persones comencen a fumar per motius psicosocials i continuen fent-ho per necessitats fisiològiques i psicològiques, ja que el tabaquisme és una toxicomania capaç de produir una important dependència física i una dependència psicològica molt forta.

EL FUMADOR PASSIU

Fumador passiu o involuntari és aquella persona que ha decidit no fumar o deixar de fer-ho, però es veu exposada al fum procedent dels que fumen al seu voltant.

EL TABAC. COMPONENTS

DADES D’INTERÉS

 El tabac va ser introduït a Europa pels espanyols a la seua tornada d’Amèrica. El seu consum va ser minoritari fins al segle XIX, quan el puro i el cigarret són acceptats socialment, primer a Espanya, i posteriorment s’estén a França pels romàntics i, d’ací, a tot el món. La revolució industrial va fer possible la fabricació de cigarrets manufacturats, la qual cosa va afavorir que l’hàbit es fera massiu entre els hòmens a partir de la Primera Guerra Mundial i entre les dones després de la Segona Guerra Mundial. La demostració dels efectes nocius per a la salut es va realitzar en els anys 50 als Estats Units i Anglaterra, posteriorment va ser un dels problemes més estudiats i un exemple d’investigació de l’origen de les malalties. El tabac és una droga institucionalitzada i el seu consum al nostre país és important. Encara que en els últims anys l’ús del tabac ha començat a reprovarse socialment, en altres dècades com la dels vuitanta, més de la meitat de la població adulta espanyola consumia tabac.

 QUÈ ÉS I QUÈ CONTÉ

 En la combustió del tabac es produeixen milers de substàncies (gasos, vapors orgànics i compostos suspesos en forma de partícules) que són transportades en el fum cap als pulmons. Aquestes substàncies actuen principalment sobre l’aparell respiratori, encara que algunes d’elles són absorbides i passen a la sang des d’on actuen sobre altres teixits i òrgans del cos.

 Aquestes substàncies poden classificar-se en:

 • Nicotina.

 • Irritants.

 • Quitrà i altres agents cancerígens.

 • Monòxid de carboni.

 Nicotina

És l’alcaloide responsable de la major part dels efectes del tabac sobre l’organisme i dóna lloc a la dependència física i psíquica. La vida mitjana de la nicotina en la sang és menor de 2 hores i, segons es redueix la seua concentració, apareixen els símptomes que alerten el fumador perquè fume una altra vegada.

Els irritants

El fum del tabac conté al voltant de 4.500 components com a acroleïna, fenols, peròxid de nitrogen, àcid cianhídric, amoníac… que són responsables de la constricció bronquial, de l’estimulació de les glàndules secretores de la mucosa i de la tos típica del fumador; en definitiva, de l’alteració dels mecanismes de defensa del pulmó, per la qual cosa s’afavoreixen les infeccions i l’aparició de bronquitis crònica i emfisema pulmonar.

Quitrà i altres agents cancerígens 

S’inclouen en aquest grup tota una sèrie d’hidrocarburs aromàtics policíclics que tenen acció cancerígena, i és el més estudiat i directament relacionat amb el càncer atribuït al tabac, l’alfabenzopiré.

  Monòxid de carboni (CO)

Es troba en una concentració elevada en el fum del tabac. Té una gran afinitat per a combinar-se amb l’hemoglobina, amb la qual forma carboxihemoglobina i, per tant, disminueix la capacitat de la sang de transportar oxigen. Els seus efectes incideixen fonamentalment a nivell del sistema nerviós central i de l’aparell cardiocirculatori.

QUINS EFECTES PRODUEIX?

Fumar un cigarret dóna lloc a una elevació del ritme cardíac, la freqüència respiratòria i la tensió arterial, la qual cosa produïx un augment del “to” de l’organisme. Quan el fumador inhala el fum del cigarret, de forma quasi immediata la nicotina arriba al seu cervell, on té un efecte compensador per al subjecte. A poc a poc, es va convertint en un hàbit molt arrelat en la conducta de la persona que tots els dies realitza el gest automàtic de fumar. Aquesta conducta es va associant a totes les vivències, tant positives com negatives, que experimenta la persona en la seua vida quotidiana. El seu comportament gira entorn del tabac, sense el qual no s’imagina actuant amb eficàcia. El cigarret s’acaba convertint en una pròtesi psicosocial que el fumador considera insubstituïble. A partir d’aquest moment podem parlar d’una dependència fisiològica de la nicotina. Els fumadors pensen que el tabac és una droga relaxant, però no és així, és una droga estimulant, el que ocorre és que una vegada creat l’hàbit, el cigarret calma l’ansietat que provoca la seua falta en els moments en els quals la persona en té associat l’ús. D’altra banda, la nicotina redueix la tensió muscular, fet que provoca una sensació de relaxació i d’alleugeriment de tensions.

HÀBITS SALUDABLES DE L'APARELL RESPIRATORI

- No fumar. El consum habitual del tabac ocasiona importants danys, tant en les vies respiratòries com en els pulmons, ja que el fum del tabac conté fins a 20 substàncies nocives per a la salut, com la nicotina, el quitrà i el monòxid de carboni. La inhalació d'estos compostos provoca la disminució del moviment dels cilis de les cèl·lules de la tràquea i dels bronquis, aplegant inclús a la seua destrucció. A causa d'açò, el mucus carregat d'impureses i microbis es mou amb més dificultat, cosa que origina tos, expectoració i infeccions freqüents. També augmenta la probabilitat de patir càncer i malalties com bronquitis crónica i emfisema pulmonar.

- Evitar els canvis bruscos de temperatura que augmenten el risc de patir infeccions respiratòries. A més, les persones que patixen asma, el refredament brusc pot afavorir la contracció dels músculs dels bronquis, la qual cosa provoca el seu estretament i dificulta el pas d'aire per ells.

- Realitzar habitualment exercici físic. La pràctica d'algun esport incrementa la ventilació pulmonar, ja que els músculs necessiten més quantitat d'oxigen. Si es fa exercici de forma regular, s'aconseguix una major capacitat pulmonar i es mobilitza millor el mucus de les vies respiratòries.

- Evitar l'exposició a la pols i als contaminants atmosfèrics. Les partícules que suren per l'aire i els gasos contaminants irriten les mucoses respiratòries i poden afavorir l'aparició de diverses afeccions de gola, laringe, tràquea i bronquis.

MALALTIES DE L'APARELL RESPIRATORI

Tots els conductes de l’aparell respiratori estan exposats al contacte directe amb el medi extern i, per aquest  motiu, són la via d’entrada d’un gran nombre de malalties. Les més comunes són de tipus infecciós , és a dir, són degudes a l’acció de virus, bacteris i altres microorganismes. De tota ma-nera, també hi ha malalties cròniques  produïdes per hàbits no saludables, com  per exemple el consum de tabac. Algunes de les malalties més comunes que afecten l’aparell respiratori són les següents:

La bronquitis

És una malaltia inflamatòria dels bronquis deguda a la infecció d’un bacteri, fet que provoca dificultats per respirar. Es caracteritza per una producció abundant i duradora de moc, acompanyada de tos. En els fumadors se sol fer crònica per l’acció dels agents irritants del fum del tabac. A mesura que aquesta afecció s’agreuja, la persona presenta cada vegada més dificultats per respirar, caminar o fer esforços físics, i pot necessitar oxigen suplementari de manera regular.

L’asma.

Es produeix per un estrenyiment temporal dels conductes respiratoris, que dificulta la respiració i provoca dèficit d’oxigen en els teixits. És degut a causes al·lèrgiques (pol·len, àcars, pols, contaminació,etc.), a un exercici físic intens o a infeccions respiratòries. Els símptomes són tos, sensació de manca d’aire i un xiulet en respirar.

La tuberculosi

És una malaltia contagiosa produïda per un bacteri que destrueix el teixit del pulmó. Es transmet, de persona a persona, a través de l’aire. També pot afectar altres parts del cos, com ara el cervell o els ronyons. Si no es tracta, pot ser mortal.

                    

El refredat i la grip

Són infeccions molt contagioses de les vies respi-ratòries, produïdes per virus. No hi ha cap tractament curatiu per a aquestes malalties; elles mateixes remeten al cap d’uns quants dies. Elssímptomes més comuns són cansament, esternuts, producció abundantde moc i irritació del coll. La grip és una malaltia més intensa que elrefredat, i sol anar acompanyada de dolors musculars,calfreds i febre.

L' INTERCANVI DE GASOS

L’aire, carregat d’oxigen, entra en el sistema respiratori a través de les fos-ses nasals, on s’escalfa, s’analitza, s’humiteja i es neteja de les partículesque conté, ja que queden retingudes pels pèls que revesteixen el vestíbul nasal i pel moc secretat per les vies respiratòries.L’aire continua per la faringe i la laringe cap a la tràquea. De la tràquea pas-sa als bronquis, i d’aquests, als bronquíols, per acabar als alvèols, que estroben envoltats d’un gran nombre de capil·lars sanguinis.

A cada pulmó hi ha milions d’alvèols que proporcionen una gran superfície d’intercanvi de gasos. Aquest intercanvi es du a terme, per difusió, a través de les fines membranes dels capil·lars i dels alvèols, des del lloc onn’hi ha més concentració cap al lloc on n’hi ha menys. Quan l’aire arriba als alvèols, l’oxigen que conté passa a la sang dels ca-pil·lars, que arriba carregada de diòxid de carboni. Aquest gas travessa les membranes en sentit invers al de l’oxigen: passa a l’interior dels alvèols,des d’on és expulsat. La sang carregada d’oxigen, reparteix aquest gas a totes les cél·lules de l’organisme i recull el diòxid de carboni produït per portar-lo fins als pulmons.

FUNCIONAMENT DE L'APARELL RESPIRATORI

La ventilació pulmonar
És el procés per mitjà del qual l’aire atmosfèric entra fins a l’interior dels pulmons i després surt dels pulmons a l’atmosfera.

 Els moviments d’entrada i de sortida d’aire que es produeixen en la venti-lació pulmonar són provocats per les variacions de volum que experimen-ten els pulmons, a causa, principalment, de l’acció de dos tipus de mús-culs: el diafragma i els músculs intercostals.

El diafragma

És un múscul que es troba per sota dels pulmons, i sepa-ra el tòrax de l’abdomen. El moviment ascendent i descendent del dia-fragma fa que variï la capacitat de la caixa toràcica, on estan situats elspulmons, i que es duguin a terme els moviments respiratoris.

Els músculs intercostals

Són els que uneixen unes costelles amb les altres. Quan aquests músculs es contreuen i es relaxen, mouen les cos-telles i fan que variï el volum dels pulmons.

La ventilació pulmonar es du a terme per mitjà de dos moviments : la inspiració, o entrada d’aire als pulmons, l’expiració, o sortida d’aire a l’exterior.

La inspiració:  el diafragma es contreu i baixa; els músculs intercostals es contreuen i les costelles pugen i es dirigeixen cap endavant. El volum de la caixa toràcica augmenta, els pulmons s’inflen i l’aire carregat d’oxigen  entra  als  pulmons.

 La expiració: El diafragma es relaxa i puja; els músculs intercostals també es relaxen i les costelles es deprimeixen. Com a conseqüència d’això, el volum de la caixa toràcica disminueix i l’aire, carregat de diòxid de carboni, surt dels pulmons.